| |
"La Vanguardia" dilluns 17 de gener de 2005
CATALANISME, MODERNITAT I SOCIETAT
CIVIL
Sorprèn la facilitat amb la que, entre nosaltres, es
descobreixen mediterranis inexistents amb que substituir judicis
col·lectius que se suposen adquirits amb fermesa i
fonament. Succeeix llavors, que aquests descobriments fan
olor a ranci i, a més, acaben cridant l’atenció
per la seva feblesa argumental i per la seva afecció
a circumstàncies d’actualitat o d’aprofitament
per a interessos del partit.
Així succeeix en història. M’ha cridat
l’atenció l’encertat elogi que Pedro Schwartz
ha fet en aquestes mateixes pàgines de l’obra
de Pío Moa. D’acord amb les seves paraules, es
tractaria d’un autor que ven llibres a desenes de milers
i que exposa la seva argumentació amb anàlisis
tranquil·les. Però no es així. El Senyor
Moa comença per no ser historiador: com a tal, li resultaria
exigible un treball monogràfic previ sobre fonts originals
i un desig d’interrogar-se sobre el passat sense prendre
postures prèvies. Es tracta d’un polemista que
utilitza fonts secundàries i llibres molt coneguts
per defensar unes tesis elaborades amb caràcter previ,
gens originals, però d’ús immediat per
a la política. No mereix la pena fer-ho amb qui, per
exemple, et copia pàgines dels teus llibres, oblida
les conclusions sense recórrer a la consulta de les
fonts originals i després les substitueix per una barreja
de mitges veritats, falsedats, exageracions, estrictes mentides
i generalitzacions abusives.
La interpretació de Moa parteix de considerar que la
Guerra Civil va esclatar en realitat l’Octubre de 1.934
per culpa dels dos grans perversos protagonistes dels seus
escrits, les organitzacions revolucionàries i els nacionalistes.
No es deixarà de tenir en compte com d’útil
resulta aquesta concepció per al combat polític
diari de l’extrema dreta en el moment actual. Potser
ha estat això el que li ha resultat atractiu a Schwartz.
Això l’ha portat ha llançar-se a opinions
molt discutibles sobre la suposada “ambigüitat”
de Maragall o “la dedicació” de Zapatero,
o a disquisicions gens pertinents sobre la presumpta evolució
de Cambó. Tot i que el decisiu és, que la interpretació
de Moa, apart de sectària, poc té a veure amb
la dels historiadors especialitzats en la política
republicana dels anys trenta. Els successos de 1.934 van ésser
molt greus i constitueixen una prova més dels errors
comesos per l’esquerra. Però no s’ha de
culpar només a ella de la destrucció d’un
règim que va resultar, en definitiva, amb tots els
seus defectes, “la primera democràcia espanyola”
(Payne). Part de la dreta va ser tan deslleial al règim
com part de l’esquerra, i es va aixecar en armes contra
el règim el 1.932. Després, al 1.936, va prendre
una decisió que va ser, la pitjor imaginable i que
no pot ser de cap forma justificada pels errors previs de
l’adversari.
Tot el que precedeix potser no caldria ser repetit, ja se
sap. Però el que s’ha de posar damunt la taula
és la interpretació que juga en aquest tipus
de tesi el catalanisme. Des del punt de vista històric
està clar: per més que Calvo Sotelo digués
allò que preferia una Espanya vermella a una Espanya
trencada, en la conspiració contra la República
la qüestió relativa a l’organització
territorial de l’Estat va exercir un paper important.
Potser l’oasi català no va ser, però ho
semblava en comparació amb la resta d’Espanya.
Ara bé, el que és insostenible, és considerar
que el catalanisme és un producte d’una ideologia
anacrònica i tribal, sempre traïdora a la convivència,
que va ser protagonista inevitable de la caiguda a la guerra
civil. Els dirigents catalanistes, com qualsevol altres, van
cometre errors, a vegades greus, però aquest judici
general sobre el catalanisme, és insostenible. Per
a comprovar la veritat d’aquesta afirmació, només
cal llegir els llibres més recents publicats pels millor
especialistes i deixar d’inspirar-se en pamfletistes
sense interès ni transcendència. Em refereixo
als llibres d’Enric Ucelay da Cal (El imperialismo catalán.
Edhasa) y de Charles Ehrlich (Lliga regionalista, Institut
Cambó), dos aportacions intel·ligents i noves
per a l’estudi del catalanisme.
Fa alguns anys, un enyorat historiador de la cultura, Vicente
Cacho, va escriure un article sobre el caràcter modernitzador
del nacionalisme que ha estat assumit com a propi per la major
part dels historiadors. El que és significatiu dels
dos llibres esmentats, és que concreten aquesta realitat
en aspectes precisos. Ucelay da Cal, per exemple, en un llibre
que pot considerar-se una autèntica enciclopèdia
erudita , testimonia fins a quin punt el catalanisme va ser
el producte del despertar de la societat civil i, al mateix
temps, va utilitzar aquesta societat per al triomf de les
seves idees polítiques. Res semblant va succeir a la
resta d’Espanya. El catalanisme, en contra d’aquesta
visió que fa d’ell un moviment tancat en si mateix,
va actuar, a més, seguint les pautes marcades per l’
evolució del món en els seus aspectes més
essencials. Les seves incitacions no van ésser del
passat, si no les d’un present projectat cap el futur.
Sobre ell no s’ha recalcat de forma suficient l’impacte
del pensament anglosaxó, promotor a la vegada de l’individu
creador i del sentiment de comunitat nacional. En realitat,
també el model britànic de Commonwealth, que
va començar a convertir-se en una realitat a començaments
del segle XX, va ser el del catalanisme, tant en el què
respecte a la relació entre poder central i autonomia
pròpia, com respecte al liberalisme polític
pràctic.
El catalanisme, com a novetat d’ Espanya, va separar
de forma clara els camps de la política i de la religió:
en definitiva va lliurar, per consciència de pluralitat,
al catolicisme de la pesada càrrega de l’integrisme.
En el camp cultural, catalanisme i modernisme van ser producte
d’una mateixa generació que va inventar també
la figura de l’intel·lectual al servei de la
col·lectivitat. Ehrlich ens ofereix la prova de la
modernització política introduïda pel nacionalisme
català. D’acord amb les seves conclusions, resultaria
que la Lliga va ser el primer partit modern d’Espanya.
Com a tal, va ser capaç de transformar el panorama
general de la vida pública espanyola, però no
el suficient com per beneficiar-se d’aquest canvi substancial
per als seus propis interessos.
Per aquí caminen les investigacions i no pels camins
pels que volen portar-la els interessats en un ús immediat
i partidista de la història. Sempre existirà
la temptació de portar-ho a terme, però el que
és seriós i responsable és resistir-la
i aprendre d’ella del que ens diuen els professionals.
|
|
